Emancipació juvenil: qui escolta a la joventut extutelada?

Amb el continu augment dels preus dels pisos i la recent Llei de regulació dels lloguers, el tema de l’habitatge està a l’ordre del dia. Si mirem amb lupa els factors que incideixen en la creixent exclusió habitacional a certes zones del territori i els col·lectius que en surten més perjudicats, veiem que el jovent n’és un d’ells. En aquest context, és imperatiu abordar el dret a l’emancipació juvenil i plantejar-nos el repte afegit que significa per als joves amb certs recorreguts vitals, com són les persones joves extutelades.

És un fet: l’edat d’emancipació a l’Estat Espanyol ja ha traspassat el llindar dels 30 anys (30,3 per ser exactes), la xifra més alta en les últimes dues dècades. A Catalunya, hem passat de tenir una taxa d’emancipació del 32,6% l’any 2007, al 19,6% l’any 2022, el que significa que només dues de cada deu persones es poden emancipar abans dels 30. Per situar-ho de forma comparativa, Espanya és el cinquè país de la Unió Europea amb l’edat d’emancipació juvenil més alta.

Aquest fenomen s’explica per la combinació d’altres factors que també afecten els i les joves de forma accentuada, com és la formació i el mercat laboral. Tot i que sovint la formació s’erigeix com una palanca clau per accedir a millors condicions laborals, a la pràctica segueix havent-hi un gruix important de joves amb titulacions superiors que no aconsegueixen sortir de la precarietat laboral. El 45,5% dels treballs temporals el 2023 eren de joves d’entre 16 i 29 anys. I, lamentablement, com va passar en la crisi iniciada el 2008, la destrucció d’ocupació vinculada a la pandèmia va afectar més les persones amb contractes temporals.

Amb aquest escenari, queda clar que s’han de prendre mesures urgents que ajudin a revertir aquesta situació i apostin pel dret a l’emancipació. Però com afecta aquest retard en l’emancipació a les persones joves extutelades?

Si bé és cert que cal una estratègia que permeti afavorir l’emancipació de tota la joventut del nostre país, tampoc podem perdre de vista que les dificultats d’emancipar-se no afecten a totes les persones de la mateixa manera. Com més vulnerabilitzades siguin les persones joves, més complexos poden esdevenir els itineraris d’emancipació.

En el cas concret de les persones joves extutelades, a Catalunya tenim un sistema de suports específics força més desenvolupat que en altres territoris de l’Estat. Tanmateix, aquest sistema de suports només garanteix, en el cas d’aprofitament, habitatge fins als 21 anys i una prestació econòmica fins als 23 anys (això significa emancipar-se entre set i nou anys abans de la mitjana d’edat d’emancipació al nostre país!).

Com podem garantir que les persones joves extutelades, davant de l’actual context, tinguin una emancipació exitosa en tan poc temps? Hem de tenir present que, sovint, parteixen de nivells formatius més baixos, bagatges vitals complexos i manca de referents o xarxa de suport familiar que els pugui sostenir i, per tant, es veuen obligades a realitzar itineraris curts, que sovint no són els més òptims per garantir una plena autonomia de forma duradora.

Mentre s’ha permès que augmenti l’edat d’emancipació juvenil, tant pels factors determinats pel context com per la inexistència de polítiques específiques que contrarestessin aquests elements, que finalment han esdevingut, molts d’ells, estructurals, el cert és que les persones joves més vulnerables han estat les més damnificades davant aquesta manca d’iniciatives enfront de la problemàtica que s’estava gestant.

Així doncs, i ara que aviat encetarem una nova legislatura, urgeix posar sobre la taula la necessitat d’establir mesures i recursos que garanteixin el suport a l’emancipació de les persones joves del territori, posant especial atenció en aquells perfils que puguin ser més vulnerabilitzats, com és el cas de les persones joves extutelades.

Creiem que la millor manera d’abordar-ho passa per l’elaboració d’una estratègia de suport a l’emancipació juvenil amb la deguda dotació pressupostària, que respecti la territorialitat i consideri accions en tots els àmbits (habitatge, econòmic, formatiu, laboral, relacional, d’oci...) i, al mateix temps, tingui en compte les diferents interseccionalitats que incideixen a l’hora d’emancipar-se. Amb una població com la nostra, no ens podem permetre endarrerir l’autonomia de les persones joves... Emancipar-se ha d’esdevenir un dret!