La salut mental i una possible solució

Fa unes setmanes com a docent de l’institut se’m va convidar a una xerrada sobre salut mental en adolescents impartida per professionals de la Universitat Autònoma de Barcelona. La xerrada es va centrar a descriure els trastorns que apareixen en el DSM V (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), publicat per la Societat Americana de Psiquiatria. Es tractava d’una explicació breu sobre situacions habituals que ens trobem als instituts: trastorns alimentaris, trastorns de conducta, TDA, TDAH, addicions, autolesions, conductes suïcides, etc.

La conferència se’ns va quedar curta per diverses raons. Per començar, la majoria dels professors estem familiaritzats amb tots aquests diagnòstics, ja que formen part del nostre dia a dia des de fa anys i en coneixem els símptomes. La nostra dificultat radica, no en la detecció, sinó en la resolució d’aquests casos i en la frustració de veure com les problemàtiques s’enquisten, es compliquen o es tanquen insatisfactòriament. Sovint topem amb la no acceptació de la família; amb la manca o escassetat de seguiment per part del CSMIJ (acostuma a estar saturat i a fer una visita mensual) o amb la falta de comunicació i de resolució de serveis socials. Detectar un cas i derivar-lo és la feina senzilla.

Ara bé, la qüestió de fons és una altra. Necessitem que es reconegui la relació directa entre la situació de vulnerabilitat familiar i la salut mental. Hi ha nombrosos estudis que ho demostren i les administracions continuen negant-ho: la salut mental està relacionada amb la situació que viuen els infants i els joves en les seves famílies.

Les causes per les quals les famílies no poden atendre les necessitats dels seus fills i filles són diferents entre una família i una altra i no es tracta en absolut de culpabilitzar uns progenitors sovint desbordats per la situació d’estrès en la que viuen, però també és cert que cal dir en veu alta que les atencions rebudes en la primera infància condicionen la nostra vida adulta.

El suport que requereixen els pares i les mares durant els primers set anys dels infants estalviaria un munt de diners en salut mental. Són necessàries polítiques a favor d’una conciliació real i efectiva que permetin que els infants tinguin uns adults presents i tranquils disponibles per les seves necessitats emocionals. Aquí rau la clau de la salut mental, en garantir el desenvolupament segur i amb aferrament als infants. Les famílies han de disposar d’espais per compartir les seves inquietuds, pors i dificultats de qualsevol mena i cal detectar de manera ràpida les situacions que necessiten especial atenció.

Això és el que és frustrant en el nostre dia a dia, adonar-nos que només apaguem focs i posem pedaços a un assumpte social bàsic com és el suport total i concret a les famílies en la primera infància.