L’1 de maig només per a alguns

En la recent jornada de l’1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, en què les reivindicacions sindicals ressonen als carrers i als mitjans de comunicació, és necessari aturar-nos a reflexionar sobre una reivindicació inajornable que sovint queda en un darrer pla en aquesta diada, com és l’elevat índex d’atur de les persones amb discapacitat.

És innegable que les polítiques socials destinades a la inclusió laboral d’aquest col·lectiu han avançat en els darrers anys, amb normatives com el Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, que estableix quotes d’inclusió per a les empreses de més de 50 treballadors. No obstant això, cal fer una crida a la reflexió sobre com aquestes normatives s’estan implementant en la pràctica i sobre el paper que tenen els diferents agents socials implicats, especialment els sindicats.

El passat 1 de maig, i durant la celebració del dia dels treballadors, tant Javier Pacheco, secretari general de Comissions Obreres a Catalunya, com Camil Ros, secretari general de la UGT a Catalunya, en les declaracions públiques realitzades als mitjans de comunicació, cap dels dos representants dels sindicats majoritaris ha fet menció a l’elevadíssim índex d’atur del col·lectiu de les persones amb discapacitat. Mentre es dedicaven a demanar reduccions de jornada a 37,5 hores setmanals o l’augment del salari mínim a 1.400 euros al mes, semblava que la desocupació del nostre col·lectiu passava desapercebuda, i no van fer cap crida a l’acció per abordar aquesta qüestió urgent i inajornable.

És veritat que els dos sindicats majoritaris, com són CCOO i UGT, juguen un paper fonamental en la defensa dels drets dels treballadors i en la negociació col·lectiva. Però també és cert que, en ocasions, poden mostrar una condescendència amb les administracions públiques i els consells d’administració de les empreses, a l’hora de visibilitzar els col·lectius més desafavorits de la societat. Aquesta actitud entenc que està motivada per l’obediència deguda i submisa que tenen amb les administracions públiques per continuar rebent les subvencions per al seu funcionament, ja sigui en forma de cursos de formació o, més directament, pel manteniment de l’aparell del propi sindicat. Això, sens dubte, influeix de manera directa en la seva voluntat per fer una crítica constructiva i exigir un compliment més estricte de les normatives en matèria d’inclusió laboral de les persones amb discapacitat.

Cada cop és més necessari reflexionar sobre el paper dels comitès d’empresa en aquest context. Tant el Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, que estableix en l’article 63 que les empreses de més de 50 treballadors han de tenir un comitè d’empresa per dialogar i negociar amb l’empresa, o com, per una altra banda, el Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, que estableix que aquestes mateixes empreses de més de 50 treballadors han de tenir un 2% de treballadors amb discapacitat. Tots dos estableixen requisits clars que estableixen que totes les empreses que disposin de comitès d’empresa tenen l’obligació de complir el 2% de persones amb discapacitat a la seva plantilla.

Per tant, és prou evident la manca de voluntat dels sindicats per incidir en aquests comitès d’empresa, on ja tenen representació, per vetllar pel compliment d’aquest 2%. Aquesta anomalia social no és fruit de l’atzar. Només és fruit exclusivament d’una submissió voluntària dels sindicats als designis dels consells d’administració de les seves empreses a canvi d’un plat de llenties.

Ells mateixos s’autoirigeixen com a representants dels treballadors, per tant, han d’assumir el deure moral, ètic i legal de vetllar pel compliment de les normatives laborals que garanteixen els drets dels treballadors, incloent-hi aquelles relacionades amb la inclusió de persones amb discapacitat al mercat laboral.

És hora que els sindicats assumeixin la seva responsabilitat i un compromís decidit amb les persones amb discapacitat i amb la ciutadania en general, prenent un paper actiu en la defensa dels drets laborals de les persones amb discapacitat.

Això implica no només exigir el compliment de les quotes d’inclusió establertes per llei, sinó també impulsar polítiques i programes que facilitin l’accés al mercat laboral i que promoguin la seva integració efectiva en les empreses. Cal reconduir aquesta nul·la voluntat dels sindicats per incidir en aquests comitès d’empresa, establint estratègies conjuntes amb entitats especialitzades del tercer sector perquè les empreses compleixin la llei.

Tot i això, aquesta absència de sensibilització i consciència de classe, pel que fa a la inclusió laboral de les persones amb discapacitat, contribueix a no incloure aquesta qüestió en les negociacions dels comitès i els consells d’administració de les pròpies empreses. Ells són els primers que encara estan subjectes als prejudicis i estigmes al voltant de les capacitats d’aquests treballadors i treballadores. D’aquesta manera s’entén que no ho prioritzin en les seves agendes, quan hauria de ser tot el contrari i, al meu entendre, haurien de ser els propis sindicats els que busquessin una col·laboració de les organitzacions representants de la discapacitat i les organitzacions representants del col·lectiu empresarial, actuant com a facilitadors per poder trencar tabús i tenir una utilitat per a “tota” la ciutadania.

En conclusió, hem de recordar que la lluita per uns drets laborals justos i equitatius ha d’incloure a tothom i sense deixar-se a ningú pel camí. És responsabilitat dels sindicats, de les empreses i de les administracions públiques treballar de manera conjunta per garantir una veritable inclusió de les persones amb discapacitat al món laboral. És hora d’actuar i deixar-se de mirar el propi melic.